Una malaltia molt difosa és el diagnòstic.
Karl Kraus
Coneixedors del Protocol per al maneig del Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) infanto-juvenil en el Sistema Sanitari Català –presentat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya el passat 6 de maig– els sotasignants: professionals dedicats a la clínica de les simptomatologies psíquiques, docents, treballadors socials, institucions, associacions i familiars d’afectats, volem comunicar als nostres polítics i autoritats sanitàries, mitjans de comunicació i ciutadania en general, que aquest Protocol suposa:
– Un pas més en la política de patologitzar i medicalitzar la vida en general i la infància i adolescència en particular.
– Un menyspreu a les diferents teories i pràctiques existents en la clínica de les simptomatologies psíquiques, i en conseqüència:
– Un atemptat contra la llibertat d’elecció dels pacients.
Considerem que amb l’elaboració d’aquest Protocol el Departament de Salut no ha complert la Resolució 84/VIII que el Parlament de Catalunya li va fer, l’any 2007, per tal que millorés l’atenció a la població afectada, llevat que restringir els criteris de diagnosi i reduir a tan sols un els tractaments psicològics existents, es consideri una millor atenció.
Vuit anys després, es presenta un protocol en el que es comença dient que és una prioritat del Pla Director de Salut Mental l’atenció de trastorns mentals “greus” en la infància i l’adolescència. Com que no volem pensar que es considera un trastorn mental greu l’agrupació de símptomes conegut com a TDAH, suposem que en afirmar més endavant, que el TDAH és un dels trastorns amb més prevalença, aquesta sigui la gravetat. Estem d’acord, és molt greu la prevalença i la incidència dels diagnòstics que s’estan fent, ja que suposa una inflació diagnòstica de la infància i adolescència.
Si per contra es considera greu que els nens i adolescents d’aquest país estiguin menys diagnosticats i medicalitzats que als EEUU, seguim el seu exemple, únic en el món : que les nostres autoritats sanitàries permetin a les farmacèutiques la publicitat directa a la població a través de la televisió, si pot ser en la franja horària de la programació infantil.
Els sotasignants, denunciem que es facin servir els principis d’equitat, efectivitat i eficiència per justificar polítiques a favor de disminuir la variabilitat clínica, com es diu al Protocol, a la pàg.4. Amb aquestes mateixes interessades raons es pretén justificar la imposició d’una formació i pràctica clínica d’acord amb un sol model: el biomèdic-cognitiu-conductual.
Si aquests mateixos principis d’efectivitat i eficiència es volguessin aplicar a la Política i al seu arc parlamentari, i per aconseguir-ho es proposés disminuir a una sola opció política o partit polític la variabilitat política existent, allò que obtindríem seria un retorn a l’autoritarisme.
Lluny d’afegir-nos a plantejaments com aquests, apostem per la coexistència dialogant de tots els professionals que treballem en les difícils –si no impossibles– tasques de governar, curar i educar.
Aquest Protocol ha estat elaborat per la Direcció General de Planificació i Recerca en Salut. Pla Director de Salut Mental i Addiccions, i diu ser la implementació de la Guía de Práctica Clínica sobre el TDAH en niños y adolescentes del Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad del Gobierno de España. Aquesta Guia ha estat rebutjada per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública. (Vegeu nota núm. 1). Guia del 2010 en la qual va participar el Departament de Salut a través de la seva Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut. “Esta GPC ha sido financiada mediante el convenio suscrito por el Instituto de Salud Carlos III (Veure nota núm. 2), y la Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat (AIAQS) de Cataluña.”
A diferència del Protocol del Departament de Salut, la Guía de Práctica Clínica del Ministerio aclareix que: “Esta GPC es una ayuda a la toma de decisiones en la atención sanitaria. No es de obligado cumplimiento ni sustituye el juicio clínico del personal sanitario”.
Els membres i suposats experts del grup de treball que han elaborat el Protocol foren seleccionats pel Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions i el vist i plau de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya.
Sobre el grup d’experts (vegeu nota núm. 3)
–L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya es presenta com a part i jutge, aportant 2 dels 17 suposats experts.
–Un dels membres ho és també del Pla director de Salut Mental i Addiccions, i les dues coordinadores del grup formen part del Consell Assessor de Salut Mental i Adiccions.
–Un dels membres representa la Societat Catalana d’Especialistes en Psicologia clínica. Aquesta entitat proclama que l’únic tractament eficaç per al TDAH és el congnitivo-conductal, i pertany al Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions. Aquest mateix expert també figura com a membre de la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament. Això vol dir que tan sols una de les teories i pràctiques existents en la clínica de les simptomatologies psíquiques està representada en el grup d’experts.
–Quatre dels membres pertanyen a la Societat Catalana de Psiquiatria infanto-juvenil, tot i que dos d’ells no ho declaren, i tres d’aquests pertanyen a la seva Junta Directiva.
–Dotze dels disset membres del grup representen i/o treballen en institucions hospitalàries i assistencials privades, és a dir, que són proveïdors privats de l’assistència pública en Salut Mental de Catalunya.
–Tres dels proveïdors privats tenen més d’un representant al grup d’experts. Sant Joan de Déu en té tres, l’Hospital Clínic dos i Parc Taulí dos.
–De titularitat pública tan sols hi ha un membre del grup, qui figura com a psiquiatra d’adults de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
–A l’annex 7 del Protocol, deu dels disset membres del grup han declarat conflicte d’interessos. D’aquests deu, nou declaren haver rebut finançament dels laboratoris farmacològics Shire, Lilly (laboratori que comercialitza Strattera), Janssen (laboratori que comercialitza Concerta), Otsuka i Juste, ja sigui per assistir a les seves reunions, congressos, cursos, jornades i programes educatius, o en concepte de consultoria.
Pel que fa a la forma i fons de l’esmentat protocol, els sotasignants precisem que el suposat grup d’experts escollits per a la seva elaboració no és una “àmplia representació” –com diu el Protocol– dels professionals amb experiència clínica infanto-juvenil, sinó una àmplia representació d’un sol model: el biomèdic-cognitiu-conductual.
Sobre la prevalença i la incidència del TDAH a Catalunya (pàg.10)
–Tenint com a referència els cassos atesos pels centres de salut mental infanto-juvenil (CSMIJ) l’any 2013, la prevalença és del 0,97% de la població catalana dels 0 als 17 anys, ben lluny del 3 al 10% del que assenyalen els estudis a favor d’una inflació diagnòstica. Tot i així, aquests casos representen el gruix dels diagnosticats com a TDAH aquest any als CSMIJ. Un 23,46% del total de casos atesos.
–En l’anàlisi dels casos diagnosticats amb TDAH pels CSMIJ l’any 2013, el protocol admet una gran disparitat en la prevalença i incidència. La prevalença varia del 0.9 casos per 1.000 habitants fins als 36,3 casos per 1.000 habitants. En rigor això vol dir que hi ha diferents criteris clínics a l’hora de diagnosticar com a TDAH els símptomes psíquics dels casos que s’atenen.
Els sotasignants, volem deixar constància que aquestes diferències mostren la pluralitat d’enfocaments teòrics que coexisteixen a la nostra xarxa assistencial, i d’aquí la pretensió d’aquest protocol: negar les diferents clíniques i tractaments psicològics existents. El protocol ho diu ben clar: “l’objetiu és garantir l’equitat de l’atenció i reduir la variabilitat en el diagnòstic y el tractament del TDAH”. (Versió reduïda pàg.9) I a la presentació del protocol, pàg.5 de la versió extensa diu: “Disposar d’aquest instrument ens ha d’ajudar a reduir al màxim l’heterogeneïdat actual en la detecció i el diagnòstic del trastorn i en el seu abordatge i tractament…”
L’actual realitat assistencial ens diu que són minoria els centres assistencials que redueixen una simptomatologia dispar al diagnòstic de TDAH, i no obstant, són majoria en el grup d’experts escollits pel Consell Assessor de Salut Mental per elaborar el Protocol.
Si de tots els diagnòstics existents, és precisament el del TDAH el que més controvèrsia continua generant entre els professionals, no serà amb falsos consensos, i molt menys amb recomanacions úniques, que s’eliminaran les diferències clíniques. (Vegeu nota núm. 4)
Sobre els criteris diagnòstics del TDAH
–En els aspectes clau del protocol (pàgs.15 i 16) es pretén que el diagnòstic del TDAH es dugui a terme d’acord amb els criteris estadístics del DSM-IV-TR o el CIE-10. Malgrat les semblances d’aquests dos manuals, és evident que la prevalença i la incidència del TDAH serà més gran si es fa servir el DSM. (Vegeu nota núm. 5)
–En pertànyer a l’OMS, les nostres autoritats sanitàries estan obligades a fer servir el CIM (CIE), si més no de sortida, és a dir, per comunicar l’estadística de les afeccions psíquiques en una nomenclatura internacional, no obstant, no s’entén que, d’entrada, a la introducció del protocol (pàg.8), es defineixi el TDAH com un trastorn del neurodesenvolupament que es manifesta en conductes de desatenció, hiperactivitat i impulsivitat que interfereixen en el rendiment escolar i laboral…, seguint el Manual de diagnòstics estadístics dels desordres mentals, de l’Associació de Psiquiatres Nord-americans (DSM-IV- TR, 2001). (Vegeu nota núm. 6)
Sobre què és el TDAH
El protocol defineix el TDAH com un trastorn del neurodesenvolupament (pàg.8) i com un trastorn d’origen neurobiològic (pàg.30). Els sotasignants denunciem aquesta manca de rigor pel que fa al fet que no existeixen marcadors biològics que evidenciïn aquesta causalitat. És a dir, que ens volen vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat.
Sobre el tractament psicològic
Com a recomanació única, és a dir com a eufemisme d’obligat compliment, el
Protocol insta els clínics a dur a terme la teràpia cognitivo-conductual per a nens i adolescents, i l’entrenament en tècniques de la mateixa orientació per a pares. (Pàgs.16 i 17) I a la pàg. 35 es diu que segons la GPC del Ministeri d’Espanya –i com a informació a pacients, familiars i educadors– que: “Les intervencions psicológiques que han mostrat evidència científica positiva per al tractament TDAH es basen en els principis de la teràpia cognitivo- conductual”.
Els sotasignants, considerem que aquesta afirmació és un exemple més d’allò que a força de repetir-se no li cal cap demostració ni citar els estudis en els que es basen. Però, allò que ens sembla més greu, és la desqualificació institucional a la resta de tractaments psicològics existents, als professionals clínics que els duen a terme i a les diferents teories psíquiques –com a vies al coneixement– en les quals es basen les diferents pràctiques clíniques, oficial, acadèmica i socialment reconegudes.
Sobre el tractament farmacològic
En els aspectes clau del Protocol (pàgs.15 i 17) s’afirma que el tractament farmacològic basat en els psicoestimulants Metilfenidato i Atomoxetina presenten una “elevada eficàcia i seguretat”.
A l’annex 3, i com a informació als pacients, familiars i educadors, s’hi diu que “aquests fàrmacs estan entre els més estudiats i segurs de tots els que s’utilitzen en infants i adolescentes, i tots ells són molt eficaços”. També s’hi afirma que en un 70% i 80% dels casos milloren el rendiment escolar i el comportament. I que “per tant, per la seva seguretat, l’alta eficàcia i els escassos efectes secundaris, es recomana el tractament farmacològic per al tractament d’aquests pacients”.
Es fa evident que en aquesta esbiaixada informació els riscos es minimitzen, els beneficis s’exageren i els costos s’ignoren. Però, allò que volem destacar és la irresponsabilitat institucional d’aquestes afirmacions. En primer lloc perquè es donen per coneguts els efectes farmacològics en un organisme en desenvolupament com és el d’un nen i adolescent; i en segon lloc per no tenir en compte les advertències de la Agencia Española de medicamentos y productos sanitarios. (Vegeu nota núm. 7.1), que al seu torn recull les de la Agencia Europea de Medicamentos. Allà es diu que el Metilfenidato és un estimulant del sistema nerviós central, el “mecanismo de acción específico del qual en el TDAH no se conoce con precisión”, ni “se dispone de datos suficientes respecto a los posibles efectos a largo plazo”. Sobre els efectes secundaris, no són escassos quan s’adverteix que el psicoestimulant Metilfenidato “puede presentar efectos cardiovasculares (entre los que se encuentran incremento de la presión sanguínea y trastornos del ritmo cardiaco), por lo que se debe realizar un examen cardiovascular cuidadoso antes del inicio del tratamiento y un seguimiento durante el mismo”, o quan s’adverteix que “puede causar o exacerbar algunos trastornos psiquiátricos (como depresión, comportamiento suicida, hostilidad, psicosis y manía)”.
El grup d’experts que ha elaborat el Protocol tampoc no ha tingut en compte el Butlletí de Farmacovigilància de Catalunya (Vol.8, núm. 2 de 2010) de la Direcció General d’Ordenació i Regulació Sanitàries. Departament de Salut. En l’esmentat butlletí (Vegeu nota núm. 7.2), elaborat per l’Institut Català de Farmacologia, s’adverteix sobre la «toxicitat dels fàrmacs per al TDAH». Transcrivim la conclusió de l’informe: «El metilfenidat i l’atomoxetina s’han associat a efectes adversos greus, com trastorns cardíacs i psiquiàtrics, i poden produir retard de creixement a llarg termini. Els riscos d’aquests fàrmacs reforcen la necessitat d’una valoració acurada de la relació benefici- risc en aquesta població i justifiquen que se’n restringeixi l’ús a casos molt especials».
Conclusions
–Aquest protocol és un símptoma de la biopolítica: “conjunt de mecanismes mitjançant els quals allò que, en la espècie humana, constitueix els seus trets biològics fonamentals podrà ser part d’una política, una estratègia política, una estratègia general del poder”. (Foucault, 2007)
–“La preocupación social y sospecha diagnóstica por el TDA/H se ha extendido desproporcionadamente más allá de su incidencia real, lo que ha generado un problema asistencial por el colapso de consultas en diferentes servicios de atención infanto-juvenil”. (Lasa-Zulueta A, Jorquera-Cuevas C, 2010) No hi ha raó per pensar que els nostres nens i adolescents hagin canviat tant, allò que ha canviat és la classificació. Causa i efecte de la progressiva substitució del judici clínic o diagnòstic psicopatològic, pel diagnòstic estadístic o judici avaluatiu de control administratiu.
–Si la clínica de les simptomatologies psíquiques, com el seu propi nom indica, pertany a l’àmbit d’allò psíquic, aquesta clínica no pot ser administrada ni avaluada amb els mateixos criteris de la medicina en general. La complexitat d’aquesta clínica requereix consensos entre les diferents teories i pràctiques que les nostres autoritats sanitàries no poden resoldre amb mesures de gestió tècnico-administratives o protocols en els que es redueixi a un sol model bio-mèdic, tant els problemes com les seves solucions.
–Psiquiatritzar, medicalitzar i psicologitzar els problemes que es manifiesten en les dificultats d’aprenentatge i en el comportament, així com els problemes d’adaptació a l’actual crisi economica i les precàries condicions actuals en les quals s’està treballant, tant en Educació, Benestar Social com en Salut Mental, és el resultat de paliar las conseqüències sense tractar-ne les causes.
–Ni els símptomes ni la seva agrupació com a síndrome poden ser definits com un trastorn, i menys si s’utilitza com a sinònim de malaltia. Reivindiquem per a aquesta simptomatologia o síndrome el diagnòstic de neurosi o psicosi infantil, en ser el que s’ajusta millor a la psicopatologia clàssica evolutiva o del desenvolupament. Així mateix, reivindiquem la llibertat d’elecció dels pacients per trobar la significació dels seus símptomes, mitjançant la relació terapèutica clínico-pacient dels diferents tractaments psicològics existents.
–La política d’homogeneïtzar les pràctiques clíniques sense un consens real ja ha començat amb el Pla d’atenció integral a les persones amb l’anomenat Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). Ara el segueix el Protocol del TDAH, demà es voldrà regular la pràctica clínica per medicalitzar l’anomenat Trastorn Bipolar Infantil i demà passat es tornarà a insistir que el tractament no sigui considerat un dret sinó una obligació a través del TAI. Tractament Ambulatori Involuntari.
–A força de divulgar-lo es pretén crear l’opinió que és predominant la ideologia neurobiològica del TDAH, quan ni tan sols entre la comunitat científica internacional de la Psiquiatria Biològica ho és. La Federació Mundial de Societats de Psiquiatria Biològica i la Federació Mundial del TDAH han elaborat un informe de consens internacional en el que s’afirma que no s’ha descobert cap marcador biològic del TDAH. (Vegeu nota núm. 8)
–En absència de marcadors biològics, és a dir, sense proves diagnòstiques comprovades i comprovables, considerem que no s’ajusta al rigor científic, ni a l’evidència clínica actual, les afirmacions sobre el TDAH que es manifesten al Protocol.
–Per la mateixa raó considerem molt greu que el Departament de Salut, a través dels seus canals de comunicació amb la ciutadania, com per exemple Canal Salut, es facin afirmacions –fins i tot molt mes esbiaixades que en el mateix Protocol– tals com definir el TDAH com “una malaltia crònica” que “acostuma” aparèixer durant la infància i que encara “no se’n coneix la causa exacta”, es “creu” que les seves causes són “cerebrals”, “genètiques” i altres factors biològics com néixer prematur, amb baix pes en néixer o per lesions cerebrals durant el part. Aquesta perversió epistemològica es fa més evident en la informació que es dóna als professionals, ja que no es pot dir que se segueixen estudis científics basats en proves i alhora donar per bones hipòtesis no comprovades d’estudis que ni tan sols es citen. (Vegeu punt núm. 9)
–Sobre la governança de la clínica de les simptomatologies psíquiques a través de l’anomenada Medicina Basada en l’Evidència, aportem la revisió crítica d’un neuropsiquiatra de prestigi mundial, el professor Germán Berríos de la Universitat de Cambridge: “Des que la MBE va entrar en escena, el seu propi concepte ha estat objecte d’anàlisi. S’ha adoptat sense reserves per aquells que creuen que per a ser científica, i ètica, la pràctica clínica, s’ha de governar exclusivament per guies clíniques. Des de les perspectives etimològica i semàntica el seu estudi demostra que el significant “evidència” remet a un significat ambigu, i la converteix en una moda confusa que mena a la a confusió”. “Ens enfrontem amb una situació paradoxal en la qual es demana als clínics que acceptin un canvi radical en la forma de desenvolupar la seva labor, (ex. abandonar els consells de la pròpia experiència i seguir els dictats de dades estadístiques impersonals) quan en realitat, les bases actuals de l’’evidència’ no són sinó allò que diuen els estadístics, els teòrics, els gestors, les empreses (com l’institut Cochrane) i els inversors capitalistes, que són justament aquells que diuen on es posen els diners”. “Atès que no se sap quasi res de les causes del trastorn mental, la idea que és possible crear un sistema d’avaluació basat en etiologies especulatives és ridícul, perillós i mancat d’ètica”. (Vegeu nota punt 10)
–“És tal la dimensió creixent del problema que, l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a través del Fons de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF)8 i l’Organització Mundial de la Salut (OMS)9 han cridat l’atenció sobre la detecció d’un increment, escassament justificat per criteris clínics, en el diagnòstic de TDAH i dels tractaments farmacològics associats”. (Vegeu nota núm. 11)
–“De forma més específica, UNICEF ha alertat sobre la tendència generalitzada a Espanya a prescriure medicació a nens amb TDAH, i ha recomanat elaborar una profunda anàlisi de la relació dels condicionants socials amb la Salut Mental infantil i el tractament, instant a adoptar iniciatives per proporcionar tant a aquests nens com als seus pares i mestres, accés a l’àmplia gamma de tractaments i mesures educatives i psicològiques existents”. (Vegeu nota núm. 12)
Propostes
–Que el Pla Director de Salut Mental retiri el Protocol i elabori una Guia clínicament consensuada, no tan sols amb la patronal i/o representants dels grans proveïdors privats sinó amb tots els representants dels centres de salut mental infanto-juvenil de Catalunya, i en coordinació amb el Departament d’Ensenyament y el Departament de Benestar Social i Família.
Barcelona, a 29 de juny de 2015
Per a signar CLIQUEU AQUÍ
Per a adhesions institucionals envieu un e-mail a: consensotdah@gmail.com
Correspondència: consensotdah@gmail.com
Més informació: http://consensotdah.blogspot.com
NOTAS
1 – Comunicado de la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública sobre la G.P.C para el TDAH del Ministerio de Sanidad. http://fadsp.org/index.php/sample-sites/notas-de-prensa/553-la-fadsp-desaprueba-la-guia-de-practica-clinica-para-el-tdah
2 – Tal y como se lee en su web, el Instituto de Salud Carlos III “financia, gestiona y ejecuta la investigación biomédica en España”, y depende organicamente del Ministerio de Economía y Competitividad. Este Instituto es el referente en España para la aplicación de las directrices de la Biopolítica que vienen de la Comunidad Europea, en este caso, “El libro Blanco del TDAH”, financiado principalmente por la compañía farmacéutica Shire. En 2011 Shire presentó en España una estrategia de marketing denominada Plan de Acción en TDAH (PANDAH). Como se puede leer en su web “El Proyecto PANDAH es una iniciativa de Shire, una compañía biofarmacéutica global con más de 20 años de experiencia en TDAH y otras enfermedades genéticas. (…) El análisis del impacto social y económico y la evaluación de las prácticas asistenciales actuales son medios necesarios para detectar las posibles necesidades no cubiertas en el abordaje del TDAH.(…) PANDAH constituye una herramienta global de orientación para pacientes, familiares, asociaciones de pacientes y profesionales, tanto en la fase de detección, diagnóstico como a lo largo de la fase del tratamiento. (…) El coordinador del proyecto es el Dr. César Soutullo, director de la Unidad de Psiquiatría Infantil y Adolescente de la Clínica Universitaria de Navarra y uno de los mayores expertos internacionales en TDAH”. A su vez, este experto figura como tal en el grupo de colaboradores expertos de la Guía Práctica Clínica sobre el TDAH del Ministerio de Sanidad. En total son seis autores que figuran, tanto en el documento de Shire como en la guía ministerial. Tres de los cuales también figuran como autores del Protocolo del Departament de Salut.
3 – Sobre el grupo de expertos
En el Protocolo figuran como coordinadoras:
– ”Montse Pàmias – Presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria Infanto Juvenil y miembro del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions. (Ver nota nº 3.1)
– Maria Claustre Jané – Vicedecana del Colegio Oficial de Psicología de Catalunya y miembro del Consell Assessor de Salut Mental i Addicions. (Ver nota nº 3.2)
Y los demás miembros del grupo:
– José Ángel Alda – Psiquiatra infanto-juvenil. Hospital Sant Joan de Déu. Esplugues de Llobregat (Ver nota nº 3.3)
– Aurea Autet – Psiquiatra infanto-juvenil de la fundación Althaia de Manresa y miembro de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantil. (Ver nota nº 3.4)
– Aitana Bigorra – Psicòloga Clínica infanto-juvenil Hospital Universitari Mútua de Terrassa.(Ver nota nº 3.5)
– Carme Carrion – Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS)
– Rosa Calvo – Psiquiatra infanto-juvenil Hospital Clínic de Barcelona y del Centro de Investigación Biomédica en red de Salud Mental. CIBERSAM. (Ver nota nº 3.6)
– Maria-Dolors Estrada – Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS)
– Carla Jané – Pla Director de Salut Mental i Addiccions
– Adela Massana –Psiquiatra infanto-juvenil del Institut Pere Mata. Tarragona
– Rosa Nicolau – Psicóloga Clínica infanto-juvenil Hospital Clínic de Barcelona (Ver nota nº 3.7)
– Montse Palau – Psicóloga Clínica infanto-juvenil. Fundació Orienta.
– María Teresa Pi – Psicóloga Clínica infanto-juvenil del Institut d’Assistència Sanitària de Girona
– Joaquim Puntí – Psicólogo Clínico infanto-juvenil. Societat Catalana d‟Especialistes en Psicologia Clínica i membre de la SCRITC. (Ver nota nº 3.8)
– Josep Antoni Ramos – Psiquiatra de adultos. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona (Ver nota nº 3.9)
– Anna Sans, neuropediatra del Hospital Sant Joan de Dèu. Barcelona.
– Miquel Sisterè, psiquiatra infanto-juvenil de Sant Joan Déu Lleida”. (Ver nota nº 3.10)
Informacion complementaria sobre el grupo de expertos
3.1 – Montserrat Pàmias también es Cap de Salud Mental del Servicio de Salud Mental infanto-juvenil en la Corporación Sanitaria Parc Taulí.
3.2 – María Claustre Jané es miembro del Departamento de Psicología Clínica y de la Salud de la Universidad Autónoma de Barcelona. Aunque figura en el protocolo como Vicedecana del Colegio Oficial de Psicología de Catalunya, desde octubre de 2014 no lo es, aunque pertenece a su junta.
3.3 – José Ángel Alda también figura en la Guía Práctica sobre el TDAH ministerial, como coordinador del grupo de trabajo. A su vez la Guía ministerial del 2010 fue liderada por la Fundación Privada de Sant Joan de Deu. Entidad que da cobertura a la investigación en el ámbito biomédico y se declara en alianza con el Centro de Investigación Biomédica en Red de Salud Mental. CIBERSAM
3.4 – Aurea Autet pertenece a la Junta Directiva de la Sociedad Catalana de Psiqiatría Infanto-juvenil y es la responsable del Area de Salud Mental Infanto- junvenil de la Fundación privada ALTAIA. Por encima de ella, como responsable de toda la asistencia en Salud Mental de la Fundación, figura Pere Bonet Dalmau, presidente de la Delegación Comarcal del Bages del Colegio Oficial de Médicos de Catalunya, y el actual presidente del Consell Assessor de Salut Mental i addiccions, compuesto por veinte miembros.
ALTHAIA se rige por un patronato formado por el Ayuntamiento de Manresa, la Orden Hospitalaria de Sant Joan de Déu, la Mutua Manresana, la Fundación Catalunya-La Pedrera y la Generalitat de Catalunya.
La asistencia en S.M. de esta Fundación cubre la Región Sanitaria de la Catalunya Central. En esta Región Sanitaria es donde se produce la mayor inflación diagnostica del TDAH, según la figura 3 que aparece en el Protocolo y que se reproduce a continuación:
3.5 – Al Hospital Universitario Mútua Terrassa pertenecen los CSMIJ de Terrassa y Sant Cugat, y es el corresponsable, junto al servicio de psiquiatría del Parc Taulí y el del Clínico, del sobrediagnóstico de TDAH en la Región Sanitaria de Barcelona, según los datos de 2013 que se detalla a continuación:
3.6 – Rosa Calvo es la coordinadora del CSMIJ Eixample de Barcelona. Centro donde más se diagnostica TDAH de Barcelona ciudad y el tercero de la Región Sanitaria Barcelona, según figura en el cuadro del punto anterior.
3.7 – Rosa Nicolau trabaja en la Unidad de diagnóstico y tratamiento del TDAH del Servicio de Psiquiatría y Psicología Infanto-juvenil (SPPIJ) del Hospital Universitario Clínico de Barcelona, Instituto de Neurociencias. A su vez también figura en la Guía del Ministerio de Madrid como colaborada experta.
3.8 – Joaquim Puntí es psicólogo del equipo de Montserrat Pàmias. Servicio de Salud Mental infanto-juvenil en la Corporación Sanitaria Parc Taulí.
A su vez, aunque no se refleja en el apartado de miembros del equipo que ha elaborado el Protocolo, pertenece a la Junta directiva de la Sociedad Catalana de Psiquiatria infantojuvenil, cuya presidenta es Montserrat Pàmias
3.9 – Josep Antoni Ramos pertenece al equipo del Servicio de Psiquiatría del Hospital Vall d’Hebron, cuyo jefe de servicio es Miquel Casas, quien fue el anterior presidente del Consell Assessor de Salut Mentat i Addiccions desde el 2004 al 2013, compuesto por 90 miembros.
Josep Antoni Ramos es especialista en TDAH adultos e investiga en tres proyectos financiados por la Comisión Europea. Identificar los biomarcadores en el TDAH es uno de ellos.
3.10 – Miquel Sisteré también es el delegado de la Sociedad Catalana de Psiquiatria Infanto-Juvenil en LLeida
4 – “El TDAH En el momento actual: controversias, divergencias y convergencias”. Artículo de Alberto Lasa, publicado en Psicopatol.Salud Mental, 2007
http://www.fundacioorienta.com/pdf/Dr_Lasa_Article.pdf
Lasa-Zulueta A. y Jorquera-Cuevas C. han analizado las controversias, divergencias y convergencias en 9 guías de práctica clínica para el TDAH. Cinco de E.E.U.U., una de Canada, Nueva Zelanda, Reino Unido y Escocia.
http://www.sepypna.com/documentos/2010-informe-osteba-tdah-evaluacion-situacion-asistencial.pdf
5 – Prevalencia del TDAH según los criterios de diagnosis que se utilice:
Este estudio coincide con los realizado por Santosh et al., 2005 y E.Parens- J.Joohnston, 2009, en los que se dice que el diagnostico de TDAH es cuatro mayor si se utiliza el DSM-IV en vez del CIE-10.
6 – Con respecto al DSM nos hacemos eco de la Campaña internacional a favor de una psicopatología clínica, que no estadística. En el siguiente enlace http://www.lacasadelaparaula.com/arxiu/imgs/dossier_manifiesto.pdf se puede leer el dossier informativo de dicha campaña y los apoyos recibidos
7.1– Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios. Comunicación sobre riesgos de medicamentos para profesionales sanitarios.
«Metilfenidato. Actualización de las condiciones de uso»
“Atomexetina y aumento de la presión arterial y frecuencia cardíaca: nuevas recomendaciones”. http://www.aemps.gob.es/informa/notasInformativas/medicamentosUsoHuman o/seguridad/2011/NI-MUH_25-2011.htm
7.2 – Toxicitat dels fàrmacs per al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat http://medicaments.gencat.cat/web/.content/minisite/medicaments/professionals/6_publicacions/butlletins/butlleti_farmacovigilancia/documents/arxius/bfv_v08_n2.pdf
Se da la paradoja de que el presidente del patronato de la Fundació Institut Català de Farmacologia depende del Institut català de la Salut, cuyo presidente es Carles Constante Beitia, quien a su vez es el director general de Planifiació i Recerca en Salut (responsable del Pla de Salut de Catalunya 2011-2015) y del Pla estratègic de Recerca i Innovació), y como tal firma en la presentación del Protocolo para el manejo del TDAH.
Sobre el tratamiento farmacológico también se puede consultar el artículo “Alcance y limitaciones del tratamiento farmacológico del Trastorno por Déficit de Atención e Hiperactividad en niños y adolescentes y Guías de Práctica Clínica. Una revisión bibliográfica”, publicado en la revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría.
http://www.revistaaen.es/index.php/aen/article/view/16776/16618
8 – Estudio publicado por World Journal of Biological Psychiatry el 1 de julio de 2012, bajo el título: Biomarkers for attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD). A consensus report of the WFSBP task force on biological markers and the World Federation of ADHD. Son once sus autores coordinados por Johannes Thome psiquiatra molecular de la Universidad de Rostock Alemania. El enlace la publicación es el siguiente:
http://informahealthcare.com/doi/abs/10.3109/15622975.2012.690535
9 – Información del Canal Salut sobre el TDAH para la ciudadanía:
http://canalsalut.gencat.cat/ca/home_ciutadania/salut_az/t/TDAH/
Dirigida a los profesionales:
http://canalsalut.gencat.cat/ca/home_professionals/temes_de_salut/TDAH/,
Y en la web del Departament de Salut informando de la presentación del Protocolo: http://salutweb.gencat.cat/ca/actualitatsp/nota-premsa/?id=282201
10–Sobre la medicina basada en la evidencia. Germán Berríos http://www.psicoevidencias.es/contenidospsicoevidencias/opinion/articulos-de-opinion/64-sobre-la-medicina-basada-en-la-evidencia/file
11 –J.J. García Peñas y J.Domínguez Carral. Servicio de Pediatría. Hospital Universitario Marqués de Valdecilla. Santander. “¿Existe un sobrediagnóstico del trastorno de déficit de atención e hiperactividad (TDAH)?” Evidencias Pediatras 2012
12 – Infocop de 9/1/2015 del Consejo General de la Psicología de España
http://www.infocop.es/view_article.asp?id=5437&cat=44
13 – Bibliografía que no ha tenido en cuenta el grupo de expertos:
-Información sobre el TDAH dirigida a padres, familiares, docentes y ciudadanía en general.
-Boletín de información farmacoterapéutica de Navarra
http://www.navarra.es/NR/rdonlyres/47EADFE7-470B-4BC7-B903-373C2E834804/278105/Bit_v21n6.pdf
-Información farmacoterapéutica del País Vasco http://www.osakidetza.euskadi.eus/r85-pkfarm02/es/contenidos/informacion/cevime_infac/es_cevime/adjuntos/IN FAC_vol_21_n_5_TDAH.pdf
-Recomendaciones terapéuticas TDAH País Vasco
http://www.infocoponline.es/pdf/Guia-TDAH.pdf
-Alberto Lasa sobre “El TDAH en el momento actual: controversias, divergencias y convergencias”
http://www.fundacioorienta.com/pdf/Dr_Lasa_Article.pdf
-Jorge Tizón “El niño hiperactivo como síntoma de una situación profesional y social: ¿mito, realidad, medicación?
http://www.rocaipi.cat/jornadesbaetulae/wp-content/uploads/2013/07/TDAH_Jose_L_Tizon.pdf
-Entrevistas a Marino Pérez Álvarez sobre el TDAH
http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20141020/abci-trastorno-deficit-atencion-201410171200.html
http://www.eldiario.es/sociedad/respaldan-TDAH-conflictos-industria-farmaceutica_0_339116304.html
http://www.infocop.es/view_article.asp?id=5324
-Plataforma Nogracias
http://www.nogracias.eu/?s=tdah
-Ponencias presentadas en las jornadas «Trastornos, malestars i diversitat. Como abordar el TDAH. Barcelona-2013
-Alcance y limitaciones del tratamiento farmacológico del TDAH y Guías de
Práctica Clínica: una revisión bibliográfica
Miguel A. Valverde Eizaguirre y José A. Inchauspe Aróstegui
Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría. Marzo-204
http://scielo.isciii.es/scielo.php?pid=S0211-57352014000100004&script=sci_arttext#bajo
–Usos y abusos de los psicofármacos para tratar el TDAH Entrevista a la psiquiatra Eglée Iciarte
http://www.infocop.es/view_article.asp?id=1396,
–Daniel Carlat y la alianza entre la psiquiatría y la industria farmacológica
http://www.infocop.es/view_article.asp?id=3844
Frente al cerebrocentrismo, psicología sin complejos
http://www.infocop.es/view_article.asp?id=4012,
–El Autoritarismo Científico
Javier Peteiro Cartelle
Miguel Gómez Ediciones. Granada, 2010
–Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del Trastorno Bipolar Marino Pérez Álvarez, Héctor González Pardo y Fernando Garcia Vinuesa Infantil. Alianza Editorial. Madrid, 2014
–La invención de las enfermedades mentales
José María Álvarez
Editorial Gredos. Madrid, 2008
–La invención de los trastornos mentales.
¿Escuchando al fármaco o al paciente?
Héctor González Pardo, Marino Pérez Álvarez
Alianza Editorial. Madrid, 2007
–La Timidez. Cómo la psiquiatría y la industria farmacológica han convertido emociones cotidianas en enfermedad
Chistopher Lane
Zimerman Ediciones, 2011
–Hacia una psiquiatría crítica
Alberto Ortiz Lobo
Editorial Grupo 5, 2013
–Hiperactividades y déficit de atencion. Mercè Mabres. Coordinadora
Octaedro. Barcelona, 2012
-Guia de Pràctica Clínica
Trastorn per Dèficit d’Atenció o sense Hiperactivitat
Fundació Eulàlia Torras de Beà
Institut de Psiquiatria i Psicología del Nen i de l’Adolescent
–La expropiación de la salud
Juan Gérvas y Mercedes Pérez
Los libros del lince. Barcelona, 2015
–¿Somos todos enfermos mentales? Allen Frances
Ariel. Barcelona, 2014
–Los niños hiperactivos y su personalidad
Alberto Lasa Zulueta
Asociación Altxa. Bilbao, 2009
–Hablando claro. Una introducción a los fármacos psiquiátricos
Joana moncrieff
Herder. Barcelona, 2009
–Medicar la mente Richard P. Bentall Herder. Barcelona, 2011
–La psicología como ideología
Ian Parker
Los libros de la catarata. Madrid, 2010
–El libro negro de la psicopatología contemporánea Silvia Fendrik y alfredo Jerusalinky, coordinadores Siglo XXI. Mexico, 2011
– El niño hiperactivo, déficit de atención y fracaso escolar
Juan Pundik
Editorial Filium. Madrid, 2006
–TDAH: Hablar con el cuerpo
José Ramón Ubieto
UOC. Barcelona, 2014
–Mal de escuela
Daniel Pennac
Mondadori. Barcelona, 2007
-Niños desatentos e hiperactivos Janin, B., Frizzera, O. Heuser, C. CEP Editorial. 2009
–En el laberinto de la inteligencia
Hans Magnus Enzensberger
Anagrama. Barcelona, 2009
–El Fraude del TDAH. Cómo la psiquiatría convierte en pacientes a niños normales
Fred Baughman y C.Hovey
Trafford Publishing Uk Ltd, 2007
–Tu cerebro mañana
Steven Rose, R. C. Lewontin y Leon Kamin
Paidos Iberica, 2008
–No está en los genes Steven Rose, R. C. Lewontin Editorial Critica, 2009
–Trayectorias de vida. Biología, libertad, determinismo
Steven Rose
Granica, 2001
–Las ciencias inhumanas Gustavo Dessal (compilador) Gredos. Madrid, 2009
-Qué se entiende por conflicto de intereses de los redactores de una Guía
Práctica Clínica. Ver pag. 24 en el siguiente enlance:
Per a signar CLIQUEU AQUÍ
Per a adhesions institucionals envieu un e-mail a: consensotdah@gmail.com
Correspondència: consensotdah@gmail.com
Més informació: http://consensotdah.blogspot.com